La història de la nostra fundadora, la Mare Maria Ràfols Bruna, comença al molí d’en Rovira, Vilafranca del Penedès, lloc on va néixer, filla d’un matrimoni de moliners. Quan quedà òrfena de pare als tretze anys, la família, conscient de les seves possibilitats d’aprenentatge, la va fer ingressar al col·legi de l’Ensenyança de Barcelona, el millor que hi havia llavors per a les nenes.

El 1803, durant un episodi de pesta a Barcelona, va conèixer el pare Bonal, molt preocupat per l’abandonament dels malalts pobres i que en aquell moment era capellà de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Aquest centre havia estat organitzat per Teresa Cortès, religiosa que es dedicava a atendre les poblacions a les quals els mancava un hospital o el que tenien estava en crisi. Responent a la petició de l’hospital de Saragossa, Bonal va aconseguir que dotze dones, entre les quals hi havia Maria Ràfols com a responsable del grup, i dotze homes s’hi traslladessin per crear una institució semblant a la que hi havia a l’hospital de Barcelona. Quan arribaren a la capital aragonesa al desembre de 1804, trobaren  l’hospital de Nuestra Señora de Gracia absolutament desorganitzat. Ben aviat van haver de fer front al mateix  problema que havien tingut les paüles a l’hospital de Barcelona: la Junta de Nuestra Señora de Gracia, anomenada Sitiada, no veia amb bons ulls que Maria Ràfols i les seves germanes actuessin amb independència de la Junta.

El 1807, Ràfols, conciliades les diferències, i després d'haver-se examinat de flebotomia, va ser cridada pel bisbe d’Osca, J. Sánchez de Cutanda, perquè organitzés l’hospital de la ciutat d’una manera semblant al de Saragossa. Els anys 1808 i 1809 l’hospital de la capital aragonesa patí les conseqüències del setge de la ciutat per part dels francesos que, malgrat ser l’única institució que atenia malalts, ferits i abandonats, fou bombardejat. En el segon setge, molt més dur que el primer i amb la població de Saragossa molt afeblida per les pestes i la falta d’aliments, Maria Ràfols anà a demanar al general francès Lannes aliments i permís per curar els ferits i presoners. Aquest fet donà un respir a la població que acabà capitulant. Finalitzat el setge, l’hospital nomenà una nova Junta que dictà unes altres constitucions per a les germanes que continuaren atenent els necessitats, entre els quals s’hi van afegir els presoners. La mare Ràfols presentà la dimissió i marxà a Daroca.

El 1813, la germana Maria Ràfols tornà a la capital aragonesa cridada per la Sitiada  per encarregar-se de la maternitat.  La Sitiada va acceptar les constitucions de la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna l’any 1818, però no va ser fins al 1824 que el vicari general les aprovà i la mare Maria Ràfols en va ser la primera superiora. Deu anys més tard, acusada d’actuar contra Isabel II, va ser empresonada i desterrada a Osca,  i no va poder retornar a Saragossa, a l’asil de nens, fins que es va acabar la primera guerra carlina. L’any 1845, argüint la seva edat avançada i una salut precària, demanà la seva  jubilació, però continuà a l'asil fins a la seva mort. El papa Joan Pau II la va beatificar l’any 1994.